Milers de persones miren al cel per viure un moment històric
Salou es preparava per viure un d’aquells moments que transcendeixen una jornada d’estiu i acaben instal·lats en la memòria col·lectiva: un eclipsi total de sol.
A mesura que avançava la tarda, la ciutat canviava de ritme. Sense deixar de ser la Salou turística i vibrant del mes d’agost, milers de persones començaven a buscar el seu lloc davant l’horitzó.
Salou es converteix en un immens mirador
No hi havia un únic punt d’observació. I precisament aquesta diversitat ha acabat dibuixant una de les imatges més singulars de la jornada.
Cada família, cada parella, cada grup d’amics buscava el seu racó. Un espai segur. Una zona oberta. Un punt amb l’horitzó de ponent ben visible i sense edificis, arbres o altres barreres que poguessin dificultar la visió d’un Sol que, en el moment culminant de l’eclipsi, es trobava molt baix sobre l’horitzó.
Les platges es van convertir en enormes graderies naturals, però l’expectació també es va estendre pels passeigs, els miradors, les terrasses, els balcons i alguns dels racons menys transitats de la ciutat.
Allà on hi havia una bona perspectiva, hi havia algú esperant. Famílies amb nens asseguts sobre la sorra. Parelles. Grups de joves. Turistes que havien incorporat l’eclipsi a les seves vacances. Residents que coneixen bé la geografia de Salou i que havien buscat aquell petit indret des d’on l’horitzó quedava completament net.
Les guinguetes eren plenes. Alguns continuaven banyant-se mentre esperaven. Altres ocupaven la primera línia de platja amb les ulleres homologades preparades i el mòbil a la mà.
Durant unes hores, Salou es va convertir en un gran balcó obert al cel per a les gairebé 400 mil persones que han decidit apropar-se a la capital de la Costa Daurada.
El moment en què Salou va deixar de mirar el mar
A mesura que s’acostava l’hora decisiva, les converses s’anaven apagant. Els mòbils estaven preparats. Els nens preguntaven quant faltava.
Els grups s’apropaven. I les mirades començaven a fixar-se totes en un mateix punt. La Lluna avançava sobre el disc solar i la llum començava a transformar-se. El paisatge adquiria tonalitats poc habituals. La intensitat de la claror disminuïa progressivament. La platja, els edificis, el mar i les persones semblaven formar part, de sobte, d’una escena diferent.
I aleshores arribava el moment que tothom esperava. El Sol desapareixia. Durant uns instants, Salou s’aturava. El soroll habitual d’una ciutat turística en ple agost quedava relegat a un segon pla. Milers de persones miraven exactament cap al mateix lloc.
Alguns reaccionaven amb crits d’admiració. Altres guardaven silenci. Hi havia abraçades, petons, nens sorpresos i persones visiblement emocionades.
Milers de telèfons intentaven capturar aquell instant. Però probablement cap fotografia ni cap vídeo podrà reproduir del tot el que s’ha viscut. Perquè, durant aquells segons, Salou no només contemplava un fenomen astronòmic. Compartia una emoció.
